Trespams

He passat una estona rient pel post de James Carr anomenat Why must people degrade my profession. Pareix que aquestes situacions no són sols patrimoni dels informàtics patris, sinó que també companys de professió d’altres bandes també s’hi troben.

Potser l’article (el rant millor dit) ens fa gràcia perquè ens hi veim reflexats, però està clar que quan hom viu la situació no li fa gràcia.

Record que estan al càrrec del departament de suport de l’empresa un dels operadors va rebre una trucada, feia poc que s’havien començat a instal·lar impressores a color i algunes donaven problemes. Així que quan l’usuari va cridar i va dir que tenia problemes amb la impressora el primer que va dir el tècnic és:

En Paul Graham a un conegut assaig deia que si un volia bons programadors tenia que anar cercant a gent que fes feina amb Python. Era per allà el 2004 i supòs que la gent de Google li va fer cas, un poc exagerats per això, posant en plantilla a Guido Van Rossum. A l’assaig es fa referència a que algú amb prou interès per aprendre un llenguatge minoritari com el Python hauria de tenir passió per la programació i per tant téndria mols números per ser un bon programador.

Doncs això, que des de ahir a les tres de la matinada tenc un nou nebot, Marc, de tres quilets i mig.

El projecte nebot 2.0 ha complit totes les expectatives de durada i s’ha entregat just el dia que tocava, a l’igual que el projecte nebot 1.0 que també s’entregà en plaç, desenvolupat per la mateixa empresa.

Hi ha que tenir en compte que a la família hi ha alguns projectes que s’han entregat abans de plaç, sense anar més lluny, el projecte Fill 1.0, s’entregà gairebé tres mesos abans de la data estimada. Respectar les dates d’entrega sempre és bo, no convé ni fer massa prest ni fer tard.

Després d’anys de feina tenim la nova versió de Python aquí. La llista de novetats és força nombrosa i implica a més que es romp la compatibilitat cap enrera.

Tranquils no passa res! Python 3.0 representa el primer intent de rentada de cara a Python per a convertir-lo en el que serà un llenguatge fins i tot més potent que l’anterior, sense perdre la riquesa i expressivitat actual de Python, però solucionant d’una vegada problemes com el del tractament uniforme del tipus de dades sencer, l’unicode i tenir difernts maneres de fer el mateix per obtenir resultats semblants (range i xrange per exemple).

Quan la gent dóna les seves primeres passes amb Django sovint queda enlluernada pel django-admin, una aplicació Django que ens permet definir un gestor de les nostres aplicacions, de manera que podem gestionar els usuaris, donar-hi permisos, gestionar les bases de dades, etc.

Hi ha que dir que l’aplicació està molt ben feta i es pot configurar moltíssim: indicar quins camps s’han de visualitzar, per quins camps es cercaran, fins i tot posar-hi javascript o modificar-ne l’aparença per a que la nostra aplicació faci el que nosaltres volem.

Ahir vaig acabar de llegir the myths of innovation, d’Scott Berkun, que havia rebut via Amazon en la remesa d’agost.

Amb aquest llibre he acabat la remesa d’agost, però encara me queden altres lectures informàtiques, que eren menys interessants que aquestes i que encara no he acabat, així que supòs que podré resistir fins que arribi la nova remesa que ja he comanat.

Del llibre dir que m’ha agradat molt, és un assaig molt lúcid i interessant del que significa la innovació, de com s’hi arriba i de l’impacte que té tant en els innovadors com en la societat.

Pens que tothom tenim un llenguatge de programació que ens és afí, com al Harry Potter amb les varetes, podríem dir que no és el programador qui elegeix el llenguatge de programació, sinó que hi ha un llenguatge que encaixa perfectament amb la manera de pensar del programador.

En la metodologia de gestió de projectes crec que passa un poc el mateix. Quan hom pensa que el més important en els projectes són les persones i s’ho creu, les metodologies clàssiques no encaixen, ja que tenen tendència a pensar que els programadors són intercanviables, com un peó de la cadena de producció.

Llegit un apunt d’Okkum m’ha fet pensar en el joc que ens poden donar els CMS en el desenvolupament web i en els perills que també comporten.

De CMS n’hi ha en gairebé qualsevol llenguatge i bastiment que tengui una mínima orientació cap a la web, ja que al cap i a la fi es tracta de facilitar que l’usuari que ha de crear els continguts de la web ho tengui fàcil per fer-ho, i que les limitacions que imposa el CMS facin que tota la web tengui una estructura comú (afegiu-hi aquí la paraula corporativa).

L’altra dia una persona es va posar en contacte amb mi per a veure si li podia ajudar en un projecte, que resultà ser un deathmarch en tota regla.

La cosa és que l’home es queixava de que no trobava gent formada en Python i Django. Normal, la gent formada està fent feina i la tecnologia és prou nova com per a que encara sols la gent amb més inquietuds informàtiques hi estigui aficada.

Ho he de reconèixer, tothom té els seus tics i un dels meus és la meva dèria per escriure ten text pla. Quan he d’obrir un editor de texts normals em fa molta peresa. Tot i conèixer com posar una negreta o una cursiva fent servir combinacions de tecles em pareix molt més natural escriure amb un editor com vim o Kate o en les vegades que he de fer servir Windows el notepad++.