Trespams

A més de llegir el llibre de Gabriel Ginebra als vespres, aquests darrers dies han estat prou interessant. Tant que m’agradaria compartir amb la gent que llegeix aquest blog un parell d’històries i reflexions que m’han passat aquests darrers dies. El títol del l’apunt potser no és del tot exacte, però no sé com anomenar aquest calaix de sastre. És en aquests casos on es veu perfectament el concepte de blog personal :)

Abans de festes en Xisco (a.k.a Zigazaga) em va dur la Raspberry, la idea era provar-la per mirar de substituir els ordenadors Pentium IV dels nins, però sobretot veure de primera mà aquest petit dispositiu del qual se n’estava parlant tant a la xarxa. Tanmateix el cost d’un dispositiu així si fa no fa és el d’un sopar sense postres, així que l’experiment si sortia malament tampoc no era excessivament complicat.

En el darreres setmanes hi ha força enrenou a la xarxa referent al món informàtic: web multimilionàries que algú diu que faria per 500 €, queixes constants del sous o no sous. Fins i tot en David Bonilla a la seva llista diària se’n fa ressò, dient que en molts de casos és una estratègia per aixecar polseguera i aconseguir enllaços i posicionament. En alguns dels darreres apunts que he llegit no us diré que no, ja que en la discussió fins hi tot hi havia EL TROLL, que no va ser moderat en camp moment pel propietari del blog que havia iniciat la polèmica. Potser sí que en Bonilla té raó.

Ahir vai acabar de llegir “Two Scoops of Django”, el nou llibre, encara en versió Alfa que han tret DAniel Greenfeld i Audrey Roy.

A diferència d’altres llibres que t’ensenyen a programar o et mostren el funcionanment d’un framework de programació, aquest llibre no és un tutorial per als no iniciats, sinó més bé una mena de consultoria de millors pràctiques en forma de llibre.

Els autors “es banyen”, recomanant utilitats i maneres de fer les coses per tal que els nostres projectes siguin més bons de desplegar i mantenir. Es recomanen llibreries externes per a facilitar-nos la vida: South, Virtualenv, Virtualenvwrapper (vells coneguts també per aquest blog) i fins i tot entra en la petital polèmica que hi ha damunt si és millor fer-ho tot amb CBV, fer una mescla o no fer-les servir.

Aquests començament d’any ha resultat ser força més mogut del que m’esperava. Mogut en el sentit positiu: pareix que hi ha força projectes grans en marxa i bones perspectives. La gent es va animant i demana pressuposts, que ja veurem si després sortiran o no, però davant l’apatia del 2012, és un bon senyal. Potser ja ens hem acostumat a viure en un estat de crisi perpètua.

De totes maneres el 2013 es presenta complicat, la pujada d’IVA dels darrers mesos fa que cada factura impagada sigui un risc. Si el 16% ja ho era, ja no us dic res del 21% i si la quantitat és gran te pot deixar ben fumut. Si això ho sumam que ara reclamar factures per via judicial sortirà molt car, doncs ja tenim la combinació perfecte per a que petites empreses i autònoms estiguem amb l’ai al cor cada vegada que començam un projecte.

i faré un apunt d’aquesta darrera setmana. Entre mocada i mocada puc teclejar, i potser tenc el cap en aquest estat de mig embotiment que em permet escriure encara que amolli algun doi que altre.

Aquesta tenia dos events marcats a foc al calendari: una conferència sobre estimació de projectes organitzada per PMIB i la inauguració de la nova oficina d’APSL. La resta podem dir que és el dia a dia de la feina i de la vida (això de fer Tai-Chi crec que em comença a afectar).

El divendres 23 de novembre, a mena de regla d’aniversari un poc tardà, als voltants de les 3 del capvespre vam començar a empacar el que teníem a l’oficina del Parc Bit.

Hi hem estat gairebé quatre anys al Parc, però com vaig dir a un altre apunt, en aquests moments per gent com nosaltres el Parc no representa cap avantatge, sinó tot el contrari. Un 10 per les facilitats de la incubadora, però quan això s’acaba es fa més palès allò que ja sabies: que el Parc té males comunicacions, que cada vegada hi ha més dificultats per accedir-hi, i que la gent hi ha d’anar a posta i quan hi va ho té molt mal de fer per accedir-hi. Una mala manera de començar una relació comercial, …

Ja som a un punt on hem decidit que hem de fer el pressupost, l’hem fet i hem fet les nostres primeres estimacions.

L’estimació del pressupost ens haurà donat un nombre, el significat del qual dependrà de la metodologia d’estimació utilitzada, però que finalment haurem de convertir en hores-home i aquestes hores home en una quantitat monetària.

Podria parèixer que amb això s’acaba tot, però si ens aturam aquí ens trobarem que les nostres estimacions estan força lluny de la realitat.

Abans d’entrar en matèria i fer càlculs hi ha un requisit previ, que és saber què és pot pressupostar i que no. I com diu Jordi a un comentari de l’apunt anterior, sovint convé saber primer si convé fins i tot dedicar temps a fer el pressupost.

De vegades m’he trobat amb gent que demana un pressupost d’un projecte sense tenir-ne clar l’abast o ben bé què demana. Tanmateix podria estar demanant què li costaria posar en òrbita un satèl·lit, amb la diferència que per això, com que ja s’ha fet es pot tenir una idea.

Una de les tasques que hem de fer la gent que ens dedicam a la programació d’aplciacions a mida és la de tenir que dir què costarà fer l’aplicació, és a dir, fer un pressupost, i d’això tractarà aquest apunt, de com entenc jo que ha de ser un pressupost de programari, de les dificultats de fer-ho, del tipus de pressupost que es demanen. Com sempre, esper no avorrir-vos molt.