Trespams

Fa gairebé 4 anys que tenim l’empresa APSL al Parc Bit, primer en règim d’incubació a l’Edificit Naorte i actualment som al l’edifici NTIC en una oficina compartida amb una altra empresa.

Sovint venen altres empreses i emprenedors que ens demanen si és bo estar al Parc Bit per a una empresa que comença, si es fan relacions comercials, si fa fon fer feina, aquest apunt intentarà contestar a tot això des de l’experiència d’aquests anys.

Avui estic com un toro: m’han clavat dues banderilles clavades per mor d’una ciàtica que fa que no pugui asseure’m a l’ordinador més de mitja hora sense que el dolor em faci aixecar de la cadira.

Llegir és més senzill, ja que em permet anar variant la postura, o llegir de dret, així que he aprofitat per acabar de llegir el segon llibre que vaig dur de Barcelona.

Aquest segon volum, molt més curt que el primer, es centra un poc en la vida personal de Feynman i sobretot en la investigació que va fer de l’accident del Challenger. És una lectura interessant per veure com es mouen els fils de la política i com és per dintre un projecte tan complex com el del transbordador, com es feia feina amb ordinadors obsolets per no tenir que passar novament per costossíssimes proves de validació. Molt interessant.

L’altra dia vaig llegir una notícia que s’havia donat una subvenció a una empresa per a desenvolupar un programa que es posaria a disposició pública (no vaig aclarir si com a codi obert o no). Això se suposa que és una manera que tenen les administracions d’afavorir un sector donant-li part de la feina feta.

En principi no hi veig res dolent amb això. Com a partidari i defensor del codi lliure veig amb bons ulls que les administracions alliberin programari per a posar-ho a disposició de la societat, pel problema que li veig és que com moltes altres vegades les intencions no van acompanyades d’una visió i comprensió de què és el programari lliure i de com evoluciona.

La setmana passada vaig estar de mini-vacances amb la família per Barcelona. Passejar i desconnectar un poc. Crec que qui s’ho va passar millor va ser el meu fill petit: això del buffet lliure l’apassiona, fins i tot es va fer amic de la cambrera, que va veure un menut espavilat anant amunt i avall, fent-se les torrades, abocant-se el sucs, … Ho volia fer tot ell! No vull pensar en el que passarà si algun dia anam a un hotel del tipus tot inclòs :D

He actualitzat la configuració que faig servir per a fer feina amb Vim per programar amb Python i Django a partir de l’article de sontek, llevant coses que no faig servir o que m’agrada més tenir en una consola: py.test, git, etc. i afegint algunes definicions que m’han anat molt bé a llarg dels anys. Ho podeu trobar a http://code.google.com/p/trespams-vim/

La millora més important és la descoberta de Pathogen, que ens permet gestionar millor els plugins i del plugin gundu que ens permet veure els canvis a un fitxer, com si fos un control de versions local.

Aquests darrers dies he tingut moltes reunions, la majoria emprenedors que volien demanar un pressupost per al seu projecte. I és aquest fet el que motiva aquest article, ja que amb totes aquestes reunions i amb altres que he tingut abans, hi ha força punts en comú i convé reflexionar-hi

Sóc un emprenedor

Enhorabona! Jo també. Per mi un emprenedor és un projecte d’empresari. És a dir, algú que té una idea de negoci i que ha de demostrar-ne la seva viabilitat i aconseguir posar-lo en marxa.

Avui prop de les dues de la matinada segons els registres twittaires en @pacoros i en @joanballester protagonitzaren una d’aquestes discussions que tant ens agraden als informàtics, donant forma a un quasi-flame twittaire. És una llàstima que seguir una conversació sigui tan mal de fer a Twitter si no ho fas directament quan se produeix. Amb la darrera novetat de la web he pogut fer-me una idea de com va anar la cosa, però al·lots, si per mala sort atribueixo una frase a un que no toca ja m’ho direu. Com que he trobat que la conversa era prou interessant, em permeto la llibertat d’extreure’n un grapat de frases, les agrup per conceptes i miraré de fer-ne alguna aportació constructiva, o destructiva, ja veurem, després de tot és un flame, no?

Hi ha una frase que diu que “a Internet ningú saps que ets un ca”. El mateix es pot dir actualment del llenguatge de programació que mou una plana o aplicació web, mentre la plana faci el que ha de fer, a l’usuari que l’està utilitzant no l’interessa el més mínim amb què està feta.

Que avui en dia les planes acabin en php, asp, .do, no deixa de ser anecdòtic. Els bastiments de programació més moderns fins i tot amaguen amb què està feta la web a simple vista, a l’usuari no li cal la informació i potser estàs donant massa informació a algun visitant no desitjat.

Avui he acabat de llegir “Un creuer fora de sèrie” de Sílvia Soler, de l’editorial Columna.

És una petita història del viatge en un creuer de Maria i Oriol i la seva extensa família (de l’estil de Modern Family) i de les conseqüències més immediates que se’n deriven.

Relacions de parella, adolescents i la vida mateixa amb les seves complexitats retratada de manera molt divertida i refrescant per la Sílvia Soler, en un llibret de 155 planes que et deixa en acabar amb ganes de saber-ne més d’aquesta família, com si d’un culebrot es tractàs.

En el temps que corren amb aquest títol hom podria pensar que es tracta d’un llibre que tracta de la crisi del bloquet i de la construcció. Res més lluny de la realitat.

A la contraportada diu que és un novel·la irònica, inquietant, “segurament la novel·la més divertida d’Ian McEwan”. Bé, si aquesta és divertida no em vull imaginar com seran les altres.

M’ha costat molt acabar e llibre, res a dir de l’estil i la narració. Tant l’autor com el traductor crec que han fet una bona feina, però la història no m’ha enganxat gens ni mica. Certament té grans dosis de mala llet quan retracta els organismes oficials i projectes que es creen sols perquè el polític de torn vol sortir a la foto. I la figura de Beard, un premi Nobel al qui li encanten les dones i figurar. Però tot i aquesta dosi d’ironia, és tot un tant inconnex, les històries es queden a mig desenvolupar.